L'entrevista de Maragall amb L'Avenç ja es pot llegir íntegrament a internet

Artur Mas tenia raó: Maragall volia canviar España, o com diu Maragall: "que Catalunya digui com havia de ser Espanya".

passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya.

El que no sé és què proposa Artur Mas. Hem quedat que no vol la independència. Catalunya no encaixa de cap manera dins d'Espanya, només ens prenen el pèl continuament, a ell també. Així que què vol fer amb Catalunya? Estaria bé que ho decidís abans de les pròximes eleccions autonòmiques nacionals. (ei, que ja som una nació).

L’altre [desencontre de Maragall amb Zapatero] és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga. El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb Catalunya el que s'ha de fer és suportar-se. No voler convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un pas enrera respecte del federalisme.

És una pena, però llegint aquest paràgraf he tingut la sensació que s'ha tallat un camí. Catalunya i España no intentaran entendre's. Zapatero ha llegit massa què deia el PP enlloc de preocupar-se de fer política, i ha fet fora a Maragall per posar al Montilla que creu li farà cas. Evidentment Montilla defensarà a Montilla de la mateixa manera que Zapatero va defensar a Zapatero i no va defensar Maragall malgrat Maragall haver defensat Zapatero.

I això d'aquí sota em serveix per pensar que quan Diana Garrigosa es va donar de baixar del PSC ho va fer putejada de com els havien tractat. Diga-li traició de Zapatero, per exemple.

La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé, vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant personal.

Tal com diu Maragall a l'entrevista, Zapatero li va demanar que "la reacció fos més contundent" en el tema Carod a Perpinyà, i ell hi "va accedir". I també diu que Zapatero li va dir que el Maragall s'enduia l'Estatut, i Zapatero "com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat".

I això contrasta amb les boniques paraules de Manuela de Madre, és com si al PSC tothom visqués en un país multicolor:

299 de los 300 delegados del consejo nacional del PSC votamos a favor de Montilla, y sólo hubo un voto en blanco. ¿Vio usted a alguien de Ferraz por ahí vigilando o repartiendo papeletas? ¡Que idea más perversa de la política!

[...]

Si Maragall se sintiera solo, no estaría trabajando tanto para que el PSC sea el primer partido en Catalunya y Montilla sea President. La decisión de no repetir como candidato fue de Maragall. Probablemente muy cansado por un cúmulo de circunstancias y por un ciclo político que, como él dice, ya se ha terminado. Entendió que cambiar era arriesgado, pero todavía lo era más no cambiar. Maragall ha sabido adelantarse al tiempo, siempre ha podido intuir el futuro.

[...]

Diana Garrigosa tenía diferencias desde hacía tiempo con la agrupación en la que milita y después, en un momento importante, ha decidido dejar la militancia. Lo entiendo y lo respeto, pero estoy convencida de que el proyecto al cual va a dar apoyo y votará la esposa de Maragall se llama PSC. Le ha dedicado más de la mitad de su vida.

Que diferents es llegeixen les paraules de Manuela de Madre després de llegir les paraules de Maragall.

Honestament, no sabeu la ganes que tinc com a votant que gràcies a les possibilitats d'internet, els polítics deixin de dir mentides. Manuela i Zapatero: un zero per mentiders. Maragall: un deu per honest.