El debat d'Esquerra
Carod, per tant, parla entenimentadament quan diu que "volem arribar a la sobirania, fixant diverses etapes, encara que cada etapa no pot ser un terratrèmol ni una possibilitat de retrocés". Completament d'acord, sempre, és clar, que aquestes etapes es fixin de debò i tinguin, a més d'un nom, una data concreta. És a dir, sempre que el full de ruta el marqui Esquerra i no el PSOE. Abans d'això, però, caldrà que Esquerra reconegui el fracàs de l'estratègia basada en la confiança dipositada en José Luis Rodríguez Zaparero -l'home que "entén Catalunya"-, i verbalitzi dues evidències: que Zapatero és un dels més grans farsants que ha tingut mai la política espanyola i que l'anomenada "darrera oportunitat" que la formació republicana ha donat al PSOE ha resultat tan improductiva com era d'esperar.

Cal, per tant, que la direcció d'Esquerra escolti sense acritud l'opció liderada per Joan Carretero. Em sembla que, si més no, hi ha quatre bones raons per fer-ho. Una, perquè Catalunya no es pot permetre el trencament d'Esquerra Republicana; dues, perquè el desencís i el sentiment de frustració no paren de créixer a tot el país; tres, perquè no es pot ser tan ingenu de pensar que José Montilla, el delegat del PSOE a Catalunya, s'enfrontarà a Madrid amb ell mateix; i quatre, perquè és Esquerra Republicana qui paga dia rere dia el cost de totes les accions de govern del PSC.

A veure, la política és l'art dels possibles. Això de demanar un full de ruta marcat per ERC és molt maco, però en política es fa el que es pot (veure altres fulls de ruta, o fins i tot el plan Ibarreche, que fins i tot manant a Euskadi es va quedar en no res). Repeteixo fora del parentesi: Ibarreche mana a Euskadi, tenia un Pla i no va avançar cap a enlloc. Tornem a lo nostre: Què li demanes a ERC que ni governa a Catalunya? Un full de ruta per marcar al PSOE. No li demanem al Carod que faci de super-heroi que se'n tornarà a Perpinyà a arreglar ETA.

Segona cosa. Deixa'ls estar als d'ERC si van pactar amb el Zapatero. És el PSOE-PSC els que ens han venut la moto que ZP "entén Catalunya". I Maragall va dir que l'havia traït. La política és política, no és amistat ni matrimoni. De la manera que parla a la cita sembla que no ho vegi. Política és pactar avui amb uns, demà amb els altres. I això no és lleig.

Passem al segon paràgraf i les 4 raons per escoltar Carretero. Primera, Catalunya es pot permetre una i mil vegades que qualsevol partit faci el que vulgui mentre ho decideixin ells. El que Catalunya no es pot permetre és tenir la merda de comunicacions que tenim on els trens anaven més ràpids fa 50 anys que avui. Dues, em sembla genial que el desencís creixi i és la prova que ERC diu el correcte: el futur de Catalunya passa per la independència. Tres, el José Montilla pot enfrontar-se a qui vulgui, i gràcies per dir que pensar aquesta obvietat és ingenu. Amb el suport de Montilla, Castells ha avisat al Gobierno Español que si no inverteix hi haurà conseqüències. També vull recordar que sembla que els plans de ZP no eren Montilla President. I quart, amb el quart si que hi estic d'acord :)