Cuando la muerte es convertida en espectáculo
Hoy, la muerte del futbolista profesional Antonio Puerta, defensa del Sevilla CF, a causa de una cardiopatía --según la información facilitada por el hospital-- ha sido convertida en un espectáculo mediático de dimesiones injustificables y morbo humanamente vergonzoso. [..] ¿qué diantres ocurre en un país para que la muerte de un futbolista sea tratada con amplitud desmedida, y motive que el presidente del Gobierno y el líder de la oposición remitan sus condolencias a la empresa, el Sevilla CF?

Tranquil senyor periodista, ara en tres minutets li explico una obvietat que, espero, el farà adonar-se que la seva feina té rellevància social.

Jo, quan vaig a treballar, no em grava ningú. Ni surto al telenotícies dient "avui, mai9, se'l veu molt motivat per anar a treballar".

I l'espectacle mediàtic el genera vostè amb això de "ara hem d'estar tots molt indignats pel tractament social d'un mort". És vostè que està fent un producte de la mort, els altres només han expressat condol. És vostè que, amb els poders otorgats per la noble facultat de periodisme, mesura si la mort televisiva hauria de ser així o aixà.

¿qué ocurre para que semejante desmsura sea considerada normal y, sin embargo, ningún alto cargo gubernamental o parlamentario manifieste por norma similar dolor y condolencia por la muerte en sus puestos de trabajo de albañiles, vaqueros, marineros, camioneros, autónomos u obreros, o cualquier otro productor o empresario muerto en acto de servicio?

Em fa molta gràcia que reclami que els polítics manifestin les seves condolències per tots els morts en lloc de treball, i em recorda les absurditats del PP, encara que segurament, aquest home vol ser molt d'esquerres, igualtat per tots els morts i tararí tararà.

Llegint la pregunta citada: No és la primera vegada que em pregunto perquè els periodistes necessiten tantes paraules per parlar.