El dèficit fiscal de Catalunya s'ha triplicat durant els últims 15 anys
Al recollir les balances fiscals del 1991 al 2005, permet constatar que ni els successius models de finançament, ni els governs d'un signe o de l'altre ni l'alternança de majories absolutes i de pactes amb els nacionalistes catalans han alterat una constant: l'increment exponencial del dèficit fiscal de les comunitats econòmicament més dinàmiques: la Comunitat de Madrid en primer lloc, seguida de Catalunya i, alternativament, de la Comunitat Valenciana i les Balears.

A més a més, les comunitats autònomes amb menys potencial econòmic (Andalusia, Galícia, Astúries, Extremadura i les dues Castelles) han conservat, si no és que l'han millorat, les aportacions que reben de l'Estat. Això significa que la solidaritat, destinada a aconseguir que els territoris receptors nets progressin per poder deixar de ser-ho algun dia, no sembla que aconsegueixi el seu objectiu.

La solidaritat no serveix, i les noves fórmules de finançament tampoc serveixen.

Estable sota els últims governs de Felipe González --els de majoria absoluta i els del pacte amb CiU-- i el primer de José María Aznar, el dèficit català va rondar els 3.000 milions anuals del 1991 al 1997. Es va començar a disparar des del 1998, un cop firmat el pacte del Majestic, fins a superar els 9.000 milions en la segona legislatura d'Aznar. I el 2005, amb el primer pressupost de Zapatero, la tendència, lluny de trencar-se, es va accentuar.

I els pactes del Majestic que tan agraden al Montilla, tampoc van servir de res. Bé, el Ramon Tremosa deia que una petita escletxa en aquells pactes va servir perquè el Port de Barcelona tingués autonomia, i que per això ha crescut tant.