dilluns, 14 de gener de 2008

Catalunya i Espanya: el desamor (II)
Sé, en primer lloc, que molts compatriotes pensaran que estic boig, que com és possible que admeti la possibilitat de secessió de parts d'Espanya. A aquests els dic que la meva vinculació sentimental a la idea tradicional d'Espanya és plena, però, precisament per això i deixant-me de metafísiques, vull salvar el que sigui possible d'ella, i, a tal fi, s'ha de mirar la realitat i assumir-la tal com és. I la realitat ens diu el que abans ja he apuntat: que a Catalunya, el País Basc, Galícia i Navarra hi ha una part dels ciutadans que volen partir peres amb Espanya. No es tracta ja de competències, diners, infraestructures, deute històric, etcètera, sinó, senzillament, de pur desamor, és a dir, d'absència d'un projecte compartit que resulti atractiu. Pot ser que els que vulguin marxar siguin majoria, i pot ser que no. D'acord, però s'ha de saber. I en qualsevol cas, el que no s'ha de fer és estructurar el nostre marc constitucional de convivència amb l'única pretensió que es quedin els que se'n volen anar, perquè, si fem això, acabarem quedant-nos amb un pam de nas: els que se'n volen anar acabaran anant-se'n i nosaltres --els espanyols que volem seguir sent-ho-- ens quedarem amb un Estat extenuat. Per a això, és millor agafar el toro per les banyes i veure què és el que hi ha.

Companys, això s'acaba. El bloc no, España s'acaba. L'Octubre passat, un 50% vau votar que El Estado Español s'acabaria en 5 anys.

He escoltat a Oriol Pujol a la ràdio i diu que demanarà moltes coses al pare Noel ZP passades les eleccions: publicar les balances fiscals, canviar el túnel de l'AVE, que es compleixi el presumpte Estatut de Catalunya (ja veurem oi? Però el que importa és l'actitud).

Ho he dit alguna vegada i ho torno a dir: Zapatero és massa bo per España, i Artur Mas és massa normal per España. Jordi Pujol era tan bo que sense tenir res aconseguia coses (fins i tot que es veiés TV3 a València). Ara és Zapatero que aconsegueix el que vol de Catalunya, fins i tot que el votin. Però s'ha trencat la joguina perquè els polítics normals catalans no aconsegueixen res d'España i són els polítics bons españols que aconsegueixen molt de Catalunya (volien que féssim 3 hores de Castellà a l'escola i aconsegueixen que es posi la bandera española als ajuntaments, es tanca TV3 a València, tenim un nou Estatut que segons la interpretació pot ser inclús pitjor que el que teníem fins ara).

Quan Lluís Foix i Juan José López Burniol creuen que s'ha de fer un referèndum d'autodeterminació, alguna cosa haurem de fer.

O ens deixeu independitzar o acabareu amb l'orgullo español pel terra i no el podreu aixecar cantant un Himno Nacional que "parece que puede intentar simbolizar el pluralismo de vuestro país", que és el que López Burniol en diu: quedar-se amb un Estado Español extenuat.

Només us diré una cosa: Tinc un amic que viu a Barcelona des de fa 30 anys, no parla català, només parla español, li agraden les samarretes amb la enseña nacional i el torito identitari, voldria posar tal bandera al balcó i no s'atreveix.

Quin projecte de futur té España? Cap. Teniu el poder, només teniu el poder. El carrer és nostre.

Adéu España, i gràcies pel "viaje al centro" de fa 10 anys. I gràcies pel Talante de fa 4 anys. Ara ja hem après a marxar d'España amb un somriure als llavis. Adiós!

3 comments:

Anònim ha dit...

Bueno, bueno... ya lo veremos en marzo. A ver si los partidos "españolistas" (psc y pp) sacan un buen porcentaje de votos o no. Si consiguen un 40 o 50% de los votos, lo de que la calle es vuestra, ni lo sueñes...

mai9 ha dit...

Certament volia afegir un paràgraf concretant el que dius tu.

La primera observació més evident és que -tal com també diu l'article de López Burniol- el PSC no és un partit españolista ni tampoc "españolista". Una altra cosa és què vol cada u que sigui i què volen ser ells, però la realitat és que no en són. T'agradi o no t'agradi.

Llegeixi aquest altre paràgraf de l'article:

Per aquest motiu sostinc que --des de l'òptica nacionalista-- el 30 de setembre del 2005 ha passat a ser la data més important de la història de Catalunya des del Decret de Nova Planta, ja que
--aquell dia-- el 90% dels representants del poble català van aprovar un Estatut de màxims.
A partir d'aquest moment, és irrellevant que les negociacions ulteriors hagin suprimit o emmascarat els aspectes més durs de la proposta. El valor que com a moment clau ha cobrat aquella data és irreversible. El nacionalisme català ja havia guanyat --a Catalunya-- les batalles cultural i mediàtica. Ara, gràcies a l'impuls visionari i a la tossuderia de Pasqual Maragall, al suport imprescindible del PSC i a la doble intervenció decisiva del president José Luis Rodríguez Zapatero, també ha guanyat la batalla política.



Em fa molta gràcia aquest comentari anònim perquè precisament té l'actitud que és un problema a España i és el problema que López Burniol vol arreglar a l'article. Senyor anònim, LLEGEIXÍS LA PART EN NEGRETA QUE HE CITAT. No s'adona que és dolent per España que no deixeu independitzar a qui es vol independitzar? Per què fa veure que les pròximes eleccions estatals seran la prova que els catalans no volem la independència? A les pròximes eleccions es tria el Parlamento Español no es decideix si s'independitza Catalunya.

I reconec que això de "el carrer és nostre" és una frase per cridar els ànims. Ves a saber si el carrer és nostre, i ves a saber si Catalunya té dèficit fiscal, però l'1-D va semblar que si que era nostre el carrer i l'enorme dèficit fiscal és vox populi. He dit vox populi? El carrer és nostre!

iznájar ha dit...

PSC.....¿Españolista?