Carretero apuesta por que ERC salga del Govern si no se logra una financiación equivalente al concierto

Faré servir aquest titular per comparar Carod i Carretero. Som-hi.

La visió del Carod és que ERC sigui un partit de govern, ho veiem en aquesta entrevista recent:

Carod: “Em fa il·lusió encapçalar i dirigir una Esquerra nova i competent”

I es veu més clarament en aquesta entrevista de l'Octubre passat:

Carod: "El referèndum del 2014 no es pot fer ni contra ni sense el PSC i CiU"
s'ha de demostrar que els independentistes som bons per governar avui, sense esperar la plena sobirania. [...] La independència és un mitjà, no un fi. Un partit amb aquests objectius necessita dos requisits: majoria social democràtica i hegemonia institucional. I ERC, encara que ja és un partit mitjà, no té ni una cosa ni l'altra.

A mi m'ha agradat el camí que vol fer el Carod. Però aquesta manera de voler fer les coses no aconsegueix que les coses canviïn. I les coses són que des de la Generalitat intenta coses que després no encaixen. Com per exemple intentar fer veure que la Generalitat té "la responsabilitat política" en els trens quan són competències estatals.

Intentar fer equilibris per aconseguir el que nosaltres volem i els españols no volen és el que sempre hem fet. I amb aquests equilibris hem pagat les autopistes, per exemple.

Pensar que el referèndum 2014 no es pot fer contra el PSC ni CiU (que és veritat), el fa dir coses com:

Carod dice que la advertencia de Montilla a España es la más dura y valiente hecha por un president

Però la realitat és que els catalans no en traiem res de fer advertiments a Madrid. L'últim que va anar a Madrid a fer pedagogia va ser el Pasqual Maragall.

Un bon resum del Carod és aquest:

Carod: “Em fa il·lusió encapçalar i dirigir una Esquerra nova i competent”
Deixi’m reproduir aquí (confio que no em desmentirà) una conversa amb el president Pujol... Quan jo vaig posar-me al davant d’ERC el 96 (o jo em pensava que era al davant d’ERC), em va dir “Tu què vols fer?, i li vaig dir “Dues coses: vull fer d’ERC un partit polític de govern i vull fer el mateix que has fet tu amb CiU però en una altra direcció. Tu has anat a donar contingut nacional del centre cap a la dreta, jo vull fer el mateix del centre cap a l’esquerra”. Crec que és el millor servei patriòtic que podem fer a aquest país.

En aquest camí del Carod, entenc que no volgués dir no a l'Estatut. Però després d'això ve el Montilla pressionant, el PSOE també, i els fan fora del govern per dir que no.

I ara parlem de Carretero.

Com que m'he cansat d'escriure només diré una cosa que vaig sentir a l'entrevista amb la Mònica Terribas: Per Carretero, ERC s'hauria d'haver quedat a l'oposició voluntàriament. Ells van dir no a l'Estatut, doncs que s'espavilin els que van dir que si. I imagina't com haurien capitalitzat els catalans emprenyats amb un ERC des de l'oposició dient "ho veieu com tot és una merda? Per això vam votar que no."

I ara, per acabar: perquè Carretero és l'Obama català (l'altre dia vaig fer el ZP = Obama)

Igual que Obama, Carretero ha sortit del no-res. Explica idees que convencen. Des del principi fa pinta de tenir difícil guanyar. Té poca experiència. Les seves paraules estan dirigides a tothom, siguin a priori "dels seus" o no. Té les coses clares des del principi (Obama amb la guerra d'Iraq, Carretero amb l'Estatut i el segon tripartit). S'enfronta a la parella d'un amb èxit (Obama contra Hillary, Carretero contra Puigcercós).

Ah, i això ho escric ara perquè els militants d'ERC s'haurien de pensar el vot AVUI i no 4 dies abans del congrés. El que he dit aquí és el que pensen Carretero i Carod des de fa anys, i és millor decidir el vot pensant en què han fet i no en les promeses pre-electorals.