Esquerra y "The March of Folly"
Un agente de cambio y bolsa no aconsejaría comprar acciones de Esquerra Republicana en un futuro inmediato.

Senyor Foix, les accions s'han de comprar quan estan baixes.

La lectura de los pésimos resultados de las elecciones del 9 de marzo se ha hecho de forma rápida, expeditiva y precipitada. El conseller Puigcercós abandonó en 48 horas el tripartito presidido por Montilla para dedicarse al partido del que es secretario general.

Si noi, qualsevol diria que el Puigcercós ja sabia què faria el passat Juliol del 2007.

Em pregunto si en Lluis Foix hagués escrit el mateix si hagués llegit el que deia el Puigcercós fa vuit mesos. O si és que anem tots atropellats per les notícies del dia a dia.

La segunda es que la salud del gobierno Montilla puede entrar en fase de cirugía urgente si en el Congreso de junio se decide por mayoría asamblearia la salida republicana del tripartito. Sería paradójico que la gran victoria socialista del día 9 pasara factura tan pronto y tan negativamente

I això ho escriu en el mateix article en que quatre línies més amunt deia que Puigcercós havia fet una lectura "rápida, expeditiva y precipitada". Sort que diu "puede".

Maleni, no te contengas y disfruta
Pero lo que me preocupa del AVE no es que llegue a nuevas capitales españolas. Lo que me inquieta es que se ha convertido en una red ferroviaria de cercanías de Madrid. Nadie prioriza las recomendaciones de la UE que abogan por la alta velocidad por el pasillo mediterráneo.

Ni tampoco hay muchas prisas para que el rápido ferrocarril llegue pronto a las fronteras con Europa. Seremos el país con más kilómetros de alta velocidad pero no estaremos conectados con Europa que es también donde está nuestro futuro. Esto no da votos.

Això està ben vist. Zapatero, Aznar i Franco. Tots viuen aïllats del món. Madrid és España i España és el món.

Proliferan los nuevos estados en el mundo
La independencia de Kosovo, un país cuya identidad constituyó la edad de oro de Serbia hasta el siglo XIV, habrá sido consecuencia de los excesos políticos y militares de Milosevic en los años noventa.

Jo considero que el no realitzat transvasament de l'Ebre, el tall elèctric de l'estiu, els caos de l'aeroport del Prat, el desastre de Rodalies, el fracàs de l'Estatut retallat i un cop retallat no aplicat, la persecució de les Seleccions Catalanes, la no igualtat de tots els españols privilegiant bascos i madrilenys i discriminant els catalans, la imposició de ZP (un español) de fotre fora Maragall (un català) per posar al Montilla (un español), el tancament de TV3. Tot això (i els que em deixo) són excesos polítics que poden portar Catalunya a ser un Estat nou en el món.

La incierta propuesta de Artur Mas
Las palabras de Mas reflejaron también que el proyecto común con España ha sufrido una avería irreparable si el Tribunal Constitucional amputa sustancialmente el Estatut de Catalunya. Y sino, también.

Bon resum. Au, tots cap a casa seva a parlar en la seva llengua identitària. El joc "tu eres españa" s'ha acabat, que cada u es busqui la vida i ja ens trobarem al Parlament Europeu.

Decir en voz alta lo que muchos piensan

En aquest article Lluís Foix fa una cosa que passa molt sovint quan llegeixes llibres de gent que ja està morta. Aquesta actitud tan freqüent es pot resumir en: "i el que dic jo ja ho deia Aristòtil".

En aquest cas ens trobem a: Lluís Foix que comença explicant que un tal Josep Maria Planes, periodista, va dir que la FAI era responsable de la mort dels germans Badía. Llavors això en Foix ho lliga amb una cita del mateix Planes que diu "jo només he dit en veu alta el que el 90% gent diu en veu baixa". I això mateix ho lliga amb ell mateix que defensa racionalitat i ponts entre adversaris.

I jo li dic Senyor Foix: No em compari un que es diu a si mateix que és racional i defensor de postures centralistes i de consens amb un que 4 mesos abans de l'inici de la Guerra Civil escriu en un diari que la FAI ha matat a tal altra persona.

Una cosa és tenir una molt bona opinió de si mateix i l'altre explicar la veritat del que els ha passat als altres.

Com diu el mateix Foix, un és tebi i l'altre valent.

El Constitucional a merced de los partidos
Que el Tribunal Constitucional de un país no disponga de quorum porque la mayoría de sus miembros estén recusados por instancias varias, es inquietante, es un desastre, es la consecuencia de que la Justicia, en su órgano más alto, está mediatizada por el poder legislativo y ejecutivo.

A veure, aquí hem de ser molt seriosos (que diria el professor expolític Josep Piqué). El PP ja ho va dir que tot s'enfonsaria si s'aprovava l'Estatut.

És que clar, si la gent s'entesta a votar partits que no són el PP llavors que no es queixin si les seves prediccions es compleixen. Haver votat al PP i no s'hagués complert, carai!

És com un pare que li diu al fill: "nen que cauràs, nen que cauràs" i després, pam, cau. Coi, haver-li fet cas!!

Voleu uns tribunals que funcionin? Voteu al PP. Voleu una España grande y libre? Voteu al PP.

Pujol creu 'positiu' l'acord per l'eurotractat de Lisboa, però lamenta que no entri en la 'identitat europea'

Buenas noches Don Jorge Pujol, tengo una pregunta para usted, y lo siento, no sé catalán.

Un país con tres presidentes
No descarto que lo haya visitado o llamado por teléfono. Pero, en cualquier caso, no hay ninguna manifestación pública sobre la situación de su sucesor en los momentos que escribo este post. Entre las virtudes del primer presidente no se encuentra la generosidad. El tercero ha actuado con corrección política.

Rajoy admite como "error descomunal" no debatir con Zapatero en la campaña de 2004

No m'ho crec. Si estiguéssim al 2004 i no sabés que perdria, Rajoy no faria cap debat.

Com que no sap fer-se el dur com l'Aznar (que no feia debats), ara intenta fer-se el demòcrata.

se mostró convencido de que ganará las próximas elecciones generales y será presidente del Gobierno.

Em jugo una rajola del Passeig de Gràcia que no guanya les eleccions, i si les guanya, no serà President.

I tot gràcies a Pasqual Maragall que fa no sé quants anys va dissenyar l'estratègia Tripartit.

Per cert, no estaria mal que Rajoy guanyés les eleccions i no pogués governar per un Tripartit ZP+ERC+PNB. CiU no pinta res perquè no té idees. Encara que a CiU tenen tantes ganes de governar i es venen tan barat que segurament ZP els preferirà. Els ciutadans preferiran CiU?

I dic ZP+ERC+PNB perquè ZP no és PSOE. I això queda patent amb el diari Público. O més que amb el diari Público, amb l'enfado dels de El País.

Redefiniciones de la izquierda
En España, qué les voy a decir, no está escrito en ninguna parte que Zapatero vuelva a ganar las elecciones. En buena parte, porque ha querido cambiar el país sin tener en cuenta a la gente que vivimos en él.

Europa gana la carrera de los Nobel 2007
Los premios Nobel son un termómetro de la salud cultural de un país, su aportación a la civilización, su auténtico esfuerzo para mejorar las artes, las ciencias y el humanismo.

Au vinga, això no és veritat. A USA han guanyat una pila de Nobels i la cultura del país és subterrània. O com a mínim això sembla a jutjar per les últimes eleccions. O per aquelles enquestes.

Aquest home confon el tot i les parts. Pot haver-hi un grupet de gent que sap moltes coses, però el país com a conjunt no saber res de res.

I ara deixeu-me dir dues coses aparentment poc relacionades, totes dues vistes en documentals baixats per internet (i això ho dic perquè la pirateria et permet saber més coses):

• Qui va portar USA a la lluna era un que -abans de perdre la guerra- treballava per l'alemanya nazi.


• Les tècniques de propaganda aplicades a USA també les van copiar de l'alemanya nazi. Hi ha similituds entre com els dirigents nazis portaven a la guerra, i com ho han fet els nord-americans. Sempre alternant la por i el patriotisme.

Però en Foix és periodista, i per tant: fa titulars.

En la mentalitat del periodista: Si europeus guanyen Nobels, i donen Nobels a la gent que sap moltes coses, llavors els Nobels diuen quin país sap més coses. I això transcrit en llenguatge periodístic s'escriu: "son un termómetro de la salud cultural de un país". Tot i que jo ho trobo una mica sosso, i més tenint en compte l'enorme dèficit fiscal de la sanitat pública.

Com a bon aprenent amateur de periodista deixeu-me reescriure la frase fent la realitat més propera a la gent del carrer (pobrets no han vist un Nobel en sa vida): "Los premios Nobel són la eyaculación de un trabajo duro y constante que penetra en mundos desconocidos para lograr frutos para generaciones venideras".

Em sembla que amb titulars com aquests la gent entendrà molt millor l'importància de practicar l'obtenció de Nobels, si és que fins ara no n'havien tingut el desig.

No perder el tren ni el tiempo
Me cuesta sumarme a la corriente tan extendida y tan endémica de mirarnos cada mañana al espejo y descubrir que somos feos, que nos atacan, que en Madrid, Valencia o Bilbao la situación es mucho mejor y que nuestras desgracias vienen de fuera.

A mi em costa sumar-me a la corrent tan estesa de dir que tothom és imbècil menys jo.

Tiempos de desapegos y pirómanos
El régimen constitucional español, presidido por la figura del Rey, que reina pero no gobierna, ha sido el que más tiempo ha garantizado la libertad democrática y el que ha conocido un periodo más largo de progreso y descentralización política en nuestra historia común.

Senyor Foix, jo crec que la història ens està enviant un missatge i no és que ens estimem al Rei, sinó que dividim aquest invent que ens ofega anomenat "España".

A mi no em dóna la gana que el 90% del Parlament aprovi un Estatut i els de fora l'escriguin de nou.

I si a vostè li sembla bé que l'Estatut de Catalunya s'escrigui un dissabte al matí en un 'mano a mano' entre Zapatero i Mas (prescindint de tota la resta), tinc altres coses inconcebibles en aquesta "libertad democrática" i "periodo más largo de progreso y descentralización". No pot ser que el Gobierno Español presioni políticament perquè la federació de patinatge catalana no pugui confirmar-se oficial quan ja l'havien acceptat. Tampoc pot ser que no sapiguem les balances fiscals. Això últim és INCONCEBIBLE per més progrés, descentralització i llibertat democràtica que ens venguin.

Era el petróleo, estúpidos
"Estoy triste de que sea políticamente incorrecto reconocer lo que todo el mundo sabe: la guerra de Iraq ha sido básicamente por el petróleo". [...] Lo comenta el hombre más respetado de las finanzas de Estados Unidos, Alan Greenspan, que mañana publica sus memorias y llega a esta conclusión.

Març 2003: ¿Teorías de la conspiracion?
La verdad es que yo no creo que la guerra tenga nada que ver con el negocio del petróleo.

Ai carai, i ara què farem Xavier Sala-i-Martin? Acusi'm que no he llegit bé el seu article, per exemple. O digui'm que els economistes no serveixen per predir el futur (i clar, ara estem en el futur del 2003).

No. No mantengo ninguna esperanza de convencer a los antiamericanos viscerales. Ellos “saben” que lo único que se busca con la guerra es el petróleo y ni el raciocinio ni los datos les van a hacer ver lo contrario. Lo que sí espero es que los lectores abiertos se den cuenta de que la lógica económica indica que el objetivo norteamericano no puede ser, ni única ni principalmente, el petróleo iraquí. ¿Tan descabellado es pensar que la Casa Blanca intente prevenir futuros atentados terroristas como para que uno deba recurrir a las míticas, sobadas e infundadas teorías de la conspiración?

Mmmmm.... al 2003 en Sala-i-Martin ens volia convèncer amb "números" que el que tots vèiem sense anar a la universitat, era (després de fer-te entendre que la realitat es comprensible al 100% per "números"), la recorrent, mítica, sobada, infundada "teoria de la conspiració". Uns termes, aparentment, molt poc relacionats amb "números".

És que és boníssim: "la lógica economica indica". I qui no estigui d'acord amb la lògica econòmica (que no amb ell), llavors ell diu que aquests són uns antiamericans viscerals.

Maragall: "Tener un aeropuerto transoceánico es más clave que ser o no ser una nación"

I que tinguem un aeroport és més important que si és transoceànic o no. I la realitat és que NO TENIM un aeroport, a no ser que comptem els de Reus i Girona. Les institucions polítiques no saben què faran els de Madrid amb el nostre aeroport. I aquest enfocament el faig perquè Gallardón ens va dir que som nosaltres els que hem de saber què es fa en el nostre territori.

Ja ens va assenyalar el camí dient que paguéssim autopistes amb més peatges. I ara diu que l'aeroport és més important que la nació. Li puc demanar una cosa senyor Maragall? Vostè pot seguir dient el que li sembli, però si volia ser President no havia de dimitir. Tot això que diu només serveix per marejar-nos, i Montilla deu estar la mar de content que ningú es fixi en ell mentre estem entretinguts escoltant algú que no pot decidir res. Montilla, tu què vols fer? autopistes amb peatges? aeroports no-nacionals però si transoceànics?

Tres presidentes y medio
Hay un tiempo para cada cosa, para ser presidente y para ser ex presidente.

Si no pensàveu clicar l'enllaç d'aquí dalt, feu-ho. És un article de Lluís Foix retirat per ell mateix del seu bloc. Que ja no estigui al seu blog fa més atractiu la seva lectura, oi que si? =]

País de charlatanes
Me agobia tanta palabrería y tanta demagogia aunque sea en tiempos electorales. Me gustaría que tuviéramos unos dirigentes más prágmáticos, más inteligentes, más responsables. Si están dispuestos a pedir una huelga fiscal, no lo digan, háganlo.

La vaga fiscal la va mig-proposar el Pujol, ex-polític. Qui fa el préssec és el Mas. I el Pujol diu el que li dóna la gana sabent que ja no és polític. El Pujol ha fet amb aquestes paraules (em sembla a mi) política no partidista, el que en els seus temps se'n deia "política de país" (que és el que ell deia que feia quan en veritat feia el que podia, com va dir més tard).

El que ha dit el Pujol no ho ha dit ningú més. Les seves són paraules pragmàtiques, inteligents i responsables. No ha tingut ni una sola resposta en contra (españolistes, no em féssiu pas quedar malament).

I em sap greu estar en desacord amb el Lluís Foix, la política és dir, i després ja ho farà qui ho hagi de fer.

Cada vez soy más partidario de un referéndum sobre la autodeterminación de Cataluña. Pero no para el 2014. Mucho antes, incluso en esta misma legislatura como ha anunciado el lehendakari Ibarretxe. Que se de la palabra a los catalanes y a ver qué sale. Las acciones políticas tienen consecuencias. Lo mismo que las palabras.

I em jugo un disc dur que Lluís Foix mateix no hagués dit aquest paràgraf si Pujol no hagués dit això i Carod això. El que deia, la política és dir, i quan es fa obvi el que vas dir, que ho faci qui vulgui. Vostè Lluís Foix, també forma part del joc. Demani que es faci el que han dit i demostrarà que la política és dir. I a més el Carod podrà dir: "és que m'ho demana el poble".

Me inquieta también que el gobierno de José Montilla no haya sido capaz de construir un discurso que ilusione.

És l'estratègia del Carod. El que ilusiona és ell. Ja ho sabíem que el Montilla era un sosso. No es van ni atrevir a fer-lo mirar a càmera pels cartells de les eleccions.

Quan Lluís Foix esdevé sobiranista

Jo això no ho acabo de veure. A no ser que 'sobiranista' vulgui dir que estàs d'acord que la gent pugui votar si vol o no vol la independència. Jo sobiranista entenc que són només els que votarien que si. Els que voten que no, no.

Però no estigueu tristos! Tinc una bona notícia: Lluís Foix es va fer independentista ja fa temps. El que ha dit avui és que està fart de paraules reivindicatives i que la manera d'acabar-les és: votant.

Com que us he fet llegir més que el mateix article del Foix, ara us donaré un premi, la frase més important: "Las acciones políticas tienen consecuencias. Lo mismo que las palabras." Que jo entenc que vol dir que les accions polítiques de putejar els catalans tenen conseqüències, i les paraules reivindicatives, potser excessives, també.

Com diuen als casinos del cine: Hagan Juego.

PD: per cert, per escriure això he estat una hora sencera, espero que us resulti minimament interessant, d'altra forma pateixo el risc que el meu cap es vulgui autodeterminar del cos.

Apagón en la ciudad de los prodigios
La compañía que suministra la electricidad ha emitido comunicados por escrito, sin dar la cara, hablando de un accidente. Espero que en cualquier momento aparezca Manuel Pizarro, presidente de Endesa, constitución en mano, tapa dura, y nos explique qué ha pasado.

Le energía no podía estar en manos catalanas. Vale. Pero, por favor, si un apagón se prolonga tantas horas en este 23 de julio del año de gracia de 2007, en la capital catalana, no nos mantengan más tiempo en las tinieblas. Los catalanes no tenemos capacidad para administrar nuestra propia energía. De acuerdo. Pero hagan algo. Aunque sea exhibiendo la Constitución.

Todo vale para desgastar al gobierno
Cuando el Tribunal Constitucional recusó al magistrado Pérez Mestre por haber elaborado un informe para la Generalitat en tiempos de Pujol sobre el Estatut de Catalunya, desde las filas populares se invocó la independencia de la justicia porque les era favorable.

Cuando el Tribunal Supremo dicta una sentencia que no aceptan, se lanzan a la calle. Extraño y desquiciado país el nuestro.

Fa molt anys que el PP és un Partit Patètic, i ara us sorprendré, però m'agradaria que el PP fos un partit decent.

Asfixios mutuos
Leo una columna en el diario ABC que se titula “La Cataluña que nos asfixia”. A muchos catalanes lo que nos empieza a asfixiar es la intolerancia hispánica.

L'ex-director de La Vanguardia s'està fent independentista. Tan gran i tan jove a la vegada.

Zapatero, Rajoy y las encuestas
Lo más preocupante es que tanto Zapatero como Rajoy piensan que las encuestas les van a dar la razón. No importa que estemos ante un precipicio y nos despeñemos en la histórica tragedia de las dos Españas.

País extraño el nuestro
¿Cómo puede convencernos Mayol de ser anti sistema si ella misma es el sistema, lo ha sido durante años, tiene coche oficial y cobra más que el presidente del gobierno, según leo en la prensa de hoy? Su pareja, el conseller Saura, también tiene coche oficial y desde tiempos inmemoriales está en la cosa pública.

Bé, ja ho van dir que eren l'esquerra intel·ligent.



La part de la decència s'arregla dient que els okupes són més decents que els especuladors.

El Duque de Wellington, Blair y Bush
Blair recordaba hoy a los militares reunidos en Plymouth que el Duque de Wellington anotaba en su dietario la diferencia que existía entre dirigir los ejércitos que vencieron a Napoleón y presidir el consejo de ministros de Inglaterra. Las órdenes que daba como militar eran obedecidas sin chistar y las propuestas que hacía a los ministros de su gabinete pasaban por la discusión y la crítica de su gobierno. Muchas veces no eran aceptadas.

Blair ha escogido una referencia histórica muy precisa que no va precisamente a favor suyo. Sin ser militar, fue a una guerra considerada injusta y ahora pretende dar lecciones a sus generales sobre cómo habría que haberla ganado y sobre el papel de Inglaterra en el mundo.

Lo mismo le ocurre al presidente Bush. Lanzó el miércoles una nueva estrategia en Iraq ignorando el desastre real creado por sus decisiones políticas al margen de las opiniones de los militares.

I a USA intenten vendre que Bush fa el mateix que feia Lincoln. Veieu aquest vídeo de fa dos dies del programa The Daily Show. Boníssim.

I Aznar deia que va anar a Iraq igual que va fer Felipe Gonzalez. Clar que Felipe no és igual que Lincoln ni que el Duc de Wellington, però ja sabem que Aznar era el líder povincià d'una Espanya que igual que en temps de Franco es va aïllar d'Europa.